Minimalisme estètic, una potent i sofisticada posada en escena i una mirada carregada de fina ironia. Intel·lectualisme i sensualitat convertits en al·legoria. Una obra que supera la concepció habitual de les pràctiques artístiques com a marcs estructurats, combinant diverses disciplines i aglutinant diferents llenguatges artístics en un de sol per donar lloc a una experiència artística propera a la sinestèsia.Una reflexió sobre l’art mateix i els seus límits. Límits no com a línies reals o imaginàries que marquen un territori i el separa d’altres, sinó com a grans intersticis, espais comuns de contaminació i frontera, que qüestionen conceptes fonamentals com a convergència, continuïtat, derivació, integració…

A través de sorprenents diàlegs, l’obra de Setxu Xirau Roig juga amb l’arbitrarietat, l’analogia i la metàfora. La metàfora com a una forma de canvi semàntic i multiplicador il·limitat de significats. Paradoxes existencials carregades de simbologia i artifici. El seu treball subverteix la funcionalitat pròpia dels objectes i qüestiona l’eficàcia unívoca dels signes per oferir una reflexió poètica i crítica de les ficcions del present. Subversió de la publicitat, el disseny, la senyalística, la cultura pop.

La praxi artística i el propi procés creatiu (Parergon kantià), lluny de configurar un discurs monolític i unívoc, s’estableixen en un vast excursus de processos inconnexos i hiperproductius. Tècniques, temes, tipologies, pràctiques, estils, gèneres, disciplines… qüestionats, combinats i usats sense cap pudor ni respecte, presos en préstec del Gran Catàleg de la Història de l’Art, en una fusió, una hibridació, una intoxicació, com a una forma més de l’hiperconsum de l’art. Així, el dripping asèptic, aïllat i descontextualitzat, s’erigeix com a expressió màxima d’una certa «poètica de l’accident». L’autoretrat, sarcàstic ready-made, és transformat en revisió última de la Vanitas moderna. La marca, la imatge corporativa, el logotip (llegible, escalable, reproduïble, distingible i memorable) és convertit en lloc comú del símbol. Aquest, col·lectivitzat a poc a poc per una societat on cultura i pop són sinònims, pot ser inversament descol·lectivitzat i personalitzat amb un significat diferent.

En les seves confrontacions i diàlegs de signes, símbols i objectes convertits en metonímia (causa-efecte, part-tot, autor obra, continent-contingut…), Setxu Xirau Roig disloca no només els conceptes d’Identitat i Alteritat, el Jo i l’Altre, sinó el sentit i la pròpia dimensió de la «mateixitat». Dimensió que suposa la unicitat, la permanència i la continuïtat. Aspectes que només es defineixen en la diferència.